Tomates de penjar

La tomata de penjar (o  tomata del pom) és una varietat de tomata estesa per tots els Països Catalans. Té la particularitat que, en condicions òptimes de temperatura i d’humitat, es conserven durant mesos. És la millor varietat per al típic pa amb tomata i també per a sofregits, ja que tal com van passant les setmanes, en perdre aigua, la polpa concentra molt de sabor.

A començament de la primavera sembrem les llavors per a poder fer els plançons, que trasplantem a la terra al mes de maig. La tomatera de penjar és de mata alta, així que s’ha d’encanyar per tal d’anar guiant-la en el seu creixement. Les canyes es van col·locant en forma de barraca, per tal que les tomateres puguen enfilar-se i enganxar-se a les canyes. A més d’adobar-les i regar-les (natros ho fem per degoteig), cada tres o quatre dies, cal lligar les tomateres a les canyes i aclarir-les (eliminar les fulles baixes perquè la tomatera respire i penetre millor el sol i que pugue concentrar l’energia als poms de tomata). No apliquem cap tractament fitosanitari, només col·loquem safates amb feromones repartides pel tomatar per a evitar la picada de la tuta.

Al mes de juny apareixen les primeres flors, petites i de color groc, que donaran lloc als poms de tomata.

La collita es va fent de forma esglaonada, fins ben entrat el mes d’octubre, tot i que les primeres florades són les més productives. Collim les tomates quan trenquen de color, del verd al rosat, amb tisores, una a una, per tal de preservar-ne el peduncle. Cada 2 o 3 dies, cal repassar el tomatar i collir només les que estiguen a punt de recol·lecció. Quan un ramellet té la major part de les tomates a punt, el collim sencer.

En acabar de collir, fem una tria per revisar que totes mantinguen el peduncle (que és per on les cosirem amb fil i agulla) i que no tinguen cap picada ni rascada, ja que es farien malbé. Si n’hi ha que a l’hora de collir han perdut el peduncle, les reservem per guardar-les en caixes amb palla o amb serradura, una altra manera que hem provat de guardar-les i ens ha donat un bon resultat.
Fem rastres o poms d’unes 24 unitats (va en funció de la mida de la tomata i de la quantitat que hem collit) i els desem penjats en filferros al sostre del soterrani, resguardats de la llum i amb una temperatura fresca. Tot i això, periòdicament s’han d’anar revisant els rastres i les caixes i eliminant aquelles tomates que s’han començat a fer malbé.
S’ha donat el cas de tomates que han durat un any sencer amb la polpa en condicions òptimes per a consumir, tot i que les llavors ja han començat a fer-se negres.

Per a sucar el pa, partides per la meitat i fregides, rostides, per als sofregits, … per a natros, una de les millors varietats de tomata i tot i que dona una mica de feina collir-les i fer-ne els rastres, val la pena l’esforç.

Fotos: BenRemenat